dimarts, 31 de gener del 2012

S'aixeca un nou dia


S'acaba la nit i comença un nou dia. I jo sóc feliç de poder-ho veure. No em cal res més per estar content la resta del dia.

dissabte, 28 de gener del 2012

Galanthus nivalis

Lliri de neu (Galanthus nivalis)

Avui penjo una foto d'una sessió de fa un mes al Montseny. Anàvem a fotografiar la fageda de Passavets, pero la falta total de boira va fer que la sessió fos una mica descafeinada; al final, vàrem acabar ben entretinguts amb els primers lliris de neu de l'hivern.

dissabte, 21 de gener del 2012

Els salts d'aigua de dins el mar


En una de les últimes escapades matinals que vaig fer a les roques de Calella, tot i tenir una capa de núvols, el cel no va acabar d'agafar els colors que m'esperava; per això em vaig centrar més, aprofitant les onades, en els petits "saltants" d'aigua que es formaven entre les roques. Acostumat com estic a fotografiar Vies Làcties i constel·lacions, fins ara no m'havia parat gaire a mirar els petits detalls del paisatge.

 Alguns detalls de les roques

dissabte, 14 de gener del 2012

Tercera sessió a Calella

Fa uns pocs dies vaig tornar a les roques d'entre Sant Pol i Calella a fer més marines. Aquests dies m'estic aficionant a aquest tipus de fotografia, això d'anar entre les roques mentre vaig esquivant les onades, no té preu. Aquesta vegada la mar estava molt més calmada que els altres dos dies, per tant em vaig poder acostar molt més a l'aigua sense risc de mullar l'equip. I el cel, quasi sense núvols, per variar.

Just arribar, la poca llum que encara hi havia em va permetre fer exposicions força llargues, on es veiés l'efecte "seda" de l'aigua. Aviat, però la llum es feia més intensa i vaig haver d'escurçar el temps d'exposició. El cel, tot i la falta de núvols, tenia uns tons preciosos que es reflexaven a l'aigua i anaven canviant amb el pas dels minuts.


Després d'haver experimentat amb aquestes roques, i amb el sol a punt de sortir, vaig anar cap a unes altres roques properes que formen un petit passadís per on entren les onades. Un lloc impossible de fotografiar en dies de temporal de mar, a no ser que un vulgui convertir-se en menjar per als peixos.


Sembla que per la propera setmana s'esperen algunes pluges (i per tant, núvols!). Aviam què tal va la cosa.

dimarts, 10 de gener del 2012

Més Calella: la Roca Grossa

Just dos dies després de fer les fotos de l'anterior entrada, vaig tornar cap al mateix sector a provar més sort: tant em va agradar el lloc. Aquesta vegada ja hi vaig arribar amb una mica més de temps, o sigui que vaig poder mirar amb més calma els enquadraments. A més, hi havien alguns núvols (no gaires) que animaven una mica més el cel que el primer dia.

La Roca Grossa és una roca ben coneguda per la gent de Sant Pol i Calella. Per algú que conegui una mica la Costa Brava, clarament li semblarà que dir-li Roca "Grossa" a una pedra d'aquesta mida és una exageració, pero és de les més grans que tenim al Maresme. A més, té la gràcia que depenent dels temporals i els corrents marins, a vegades es troba aïllada uns quants metres enmig del mar, o bé unida a la costa per un banc de sorra; això últim es el que passa avui dia, però ves a saber com quedarà després del proper temporal.

 Aquesta no és la Roca Grossa; al fons, Sant Pol de Mar

La pedra de la primera foto, vista des de l'altre costat. Al fons, la Roca Grossa

En definitiva, el lloc és prou interessant, tot i que sigui un tros força petit. Almenys per a mi, té l'avantatge que només en un quart d'hora de cotxe ja hi soc, i a més, el fet que sigui un lloc petit t'obliga a pensar més, a treballar millor la composició. Com a entrenament pot ser un exercici interessant, i si a més les fotos surten bé, doncs encara millor. Caldrà seguir anant-hi en els propers dies, i sobretot desitjar que vinguin núvols.

Vaig estar molt agraït als avions, que van aportar uns quants "núvols" extra

Només uns segons abans que el sol començi a sortir. Al cap d'un minut, la llum era completament diferent

A mesura que passava l'estona la llum cada vegada era més dura... aviat caldrà plegar veles

Aqui ja tenia les sabates ben molles: és el que té acostar-se massa a l'aigua

dissabte, 7 de gener del 2012

Calella (la dels Alemanys)

 Les roques de sota el far de Calella, a primera hora d'aquest matí. No és la costa Brava, pero això ho tinc al costat de casa.

Avui penjo una foto d'un tema que no acostumo a tocar gaire: una sortida de sol a la costa.

A l'Alt Maresme, entre Caldes i Calella, tenim la sort de tenir un petit tram de costa rocallosa, ja que aqui el massís del Montnegre arriba fins al mar. La nota negativa és que just darrere la primera línia de mar, tenim una via de tren i una carretera nacional, a més d'un reguitzell de càmpings, urbanitzacions i passejos marítims. El sector menys malmès i més interessant és el que hi ha al nord de Canet, i sobretot, entre Sant Pol i Calella.

Tot i que el pla inicial d'avui era fotografiar el Far de Calella, finalment he acabat prop de l'aigua. I l'he encertat, ja que el Far estava tancat i barrat. La llàstima ha estat que, quan he trobat algun enquadrament amb una certa gràcia, el sol ja havia sortit feia una estona. A més, no hi havia gairebé ni un sol núvol. Hi hauré de tornar algun altre dia que estigui més tapat.

Una altra vista d'aquest petit tram de costa; a la dreta podeu veure un restaurant, ara tancat, i les baranes de la carretera nacional. Què hi farem, això és el Maresme!

dimecres, 4 de gener del 2012

Tres dies a Aiguestortes

***Vé d'una entrada anterior***

De pujada cap a la zona de Travessani, el lloc que havia escollit per a la primera nit

Després d'haver sopat una llauna de fabada freda i una mica d'embotit del barat (que em va sentar com la glòria, després d'haver estat tot el dia caminant), vaig estendre el sac de dormir i em vaig mentalitzar de passar la nit al ras, amb la possibilitat, gens engrescadora, que vingués pluja o fins i tot tempesta. No portava tenda de campanya, doncs no està permès acampar dins els límits del Parc Nacional.

 Un dels estanys de la zona de les agulles del Travessani, il·luminat per la llum de la Lluna plena. Tota l'escena, amb els estanys, els estels i el so dels rierols, tenia una bellesa brutal

Per sort, aquella primera nit és ben tranquila. Això si, força freda, ja que em llevo amb el sac i l'herba que m'envolten lleugerament glaçats. I això que els registres més recents del Meteocat en aquella zona posaven com a temperatura mínima uns 6 o 7º, jejeje...

 El "campament" al matí seguent de la primera nit, amb la lluna a punt d'amagarse al fons
 
Al dia següent, amb les primeres llums, sense ni tan sols haver esmorzat i amb un fred que pela, surto del sac i cap a fer fotos. Així una bona estona, fins que la gana apreta i he de menjar alguna cosa si o si.

A mesura que anava avançant el dia les ombres i les llums anaven canviant ràpidament

Al final, la llum es fa massa intensa i les fotos ja no queden bé, per tant decideixo començar a pujar per a buscar noves localitzacions per la segona nit. A més, la gana apreta i he d'esmorzar si o si. Tot i que el paisatge ja està ben il·luminat des de fa estona, el lloc on estic jo encara es manté a l'ombra. En aquells moments només feia que desitjar que m'arribés el sol. Menjar a primera hora del dia rodejat de gebre no és una experiència gaire "còmode", jejeje...

L'estany Clot, amb la Punta Alta al fons

La pujada fins al Port de Caldes la faig de manera força lenta (porto uns quants quilos a l'esquena, entre menjar, sac i aigua, a més de la bossa amb la càmera i objectius), però en un dia radiant. Al arribar als voltants del Port, veig que és un lloc que pot ser interessant de fotografiar de nit i decideixo quedar-m'hi. I com que encara queden unes hores per la nit i començo a estar cansat, doncs em pego una bona bacaina, que la nit es presenta llarga (i freda!!).

El Port de Caldes o de Colomers, un dels passos entre la vall de Boí i la Val d'Aran. Al fons, el massís de la Maladeta, i a la dreta el Montardo. Aquí, el dia encara es mantenia serè...

A mesura que va avançant la tarda, però, començen a venir uns núvols amenaçadors, que cada vegada creixien més i es fan més grisos. En aquest punt em trobo en un dilema: baixo fins al refugi més proper, estalviant-me així la possible tempesta, però perdent la ocasió de fer bones fotos en cas que el cel s'aclareixi? O m'arrisco a quedar-me a les alçades, passi el que passi? Finalment, la sort em somriu: a mitja baixada em trobo una gran roca amb una mica d'espai a sota: ja tinc refugi!!

Després de sopar i aprofitar les últimes llums, cap a dins el sac fins al dia següent: aquella nit ja no hi ha res a fer... o si?

Aqui el temps ja està força complicat... baixo o m'hi quedo?

 La roca que em va servir de refugi

A les tres de la matinada, algun animal de bona mida em desperta, està rondant pels voltants de la roca-refugi. Com que soc una persona força poruga, passo una estona no gaire agradable: podria ser algun gos abandonat amb molta gana, o fins i tot un os al qui li he pres el refugi d'hivernada i no dubtarà a expulsar-me d'allà. O pitjor encara, un banquer que em vol colar una hipoteca pels dos metres quadrats que estic ocupant... Sembla mentida el que pots arribar a imaginar-te quan tens por, jejeje. Des de la comoditat de casa això pot semblar exagerat o fins i tot còmic, però quan estàs allà dalt a les fosques i amb la companyia d'un animal que no saps què és ni les intencions que té, us ben asseguro que pot arribar a fer força por.

Després d'espantar-lo amb la llanterna i quan trec el cap per una de les obertures del "refugi" (que en aquells moments em semblava un hotel de cinc estrelles), miracle: el cel està completament serè!! Cap a fora del sac i a fer fotos ràpidament!!

Una lleugera boira comença a treure el cap al fons... podré ser més ràpid que ella??

La idea és fer fotos nocturnes on es vegi el massís de la Maladeta a la llum de la Lluna. Podria arribar al Port altre cop, abans que tornés la boira?? O seria més ràpida que jo?? De moment pujava a bon ritme, només amb la càmera i el trípode i sense necessitat de llanterna, de tanta llum que hi havia. En aquell moment crec que devia tenir una pujada d'adrenalina considerable, eren les 3 de la matinada passades i no tenia gens ni mica de son.

 La boira es va acostant...

El Montardo cada cop més rodejat de boira

Orió que va quedant tapat per la boira. Aviat, si no m'afanyo, jo també quedaré tapat

Finalment no arribo al Port, només uns cinc minuts abans d'arribar-hi la boira ja el tapa del tot, i segueix baixant. Per tant, toca recollir els trastos i tornar a la roca. Pero m'és ben igual: la vista que tinc des del lloc on puc arribar és bellíssima, més encara que la de la nit anterior. Faig unes quantes fotos des de diferents punts, variant una mica el diafragma i el temps d'exposició, pero en aquells moments fer fotos passa a un segon pla: ser allà i viure el moment és l'únic que m'importa... si cap foto hagués sortit bé, el record que tindria ara d'aquella nit seria igualment intens.

 Restes de la boira, a l'endemà

Al dia següent, res destacable: toca tornar cap al cotxe, i d'allà cap a casa, fent algunes fotos normaletes pel camí. I amb la sensació que ha valgut la pena passar fred, cansament i gana.

Ara mateix són quarts de deu, estic encara a la feina i em queda una horeta de carretera fins a casa, de nit. Per si fos poc, aquests dies ens han tancat la calefacció per estalviar o sigui que m'estic pelant de fred. Pero només de pensar en com de bé m'ho vaig passar aquells tres dies, el fred em passa ben ràpid.